La Resiliencia

El concepte de resiliència s’ha anat transformant i enriquint, gràcies a grup d’experts interessats en descriure i promocionar una realitat indiscutible. El més proper a definir la resiliència seria: que és la capacitat que posseeix una persona o un col·lectiu, que després de viure situacions traumàtiques torna al seu estat anterior, adaptant-se i adquirint nous recursos per millorar el rendiment i així augmentar el seu benestar.

La resiliència des de diferents perspectives: racional i emocional.
Si parlem de resiliència, hem de parlar de la psicologia positiva, que va revolucionar els pilars de la psicologia en 1998, quan Martin Seligman (president aquest any de l’American Psychological Association, APA) va establir els fonaments d’aquesta nova branca, l’objectiu serà estudiar científicament el funcionament òptim de l’ésser humà. Des de llavors els psicòlegs més prestigiosos del món s’han dedicat a estudiar de manera minuciosa totes fortaleses, virtuts, talents i actituds que milloren el nostre rendiment, augmenten la nostra felicitat o ens fan més forts davant circumstàncies de la vida. S’ha estudiat l’optimisme, la resiliència, els estats de flux, el sentit de l’humoro el poder de la intel·ligència emocional, però potser el més important ha estat la categorització d’aquelles fortaleses psicològiques que ens ajuden a ser més feliços, triomfar en la nostra vida i realitzar-nos com a persones.

L’American Psychological Association s’entén per resiliència que és el procés d’adaptar bé a l’adversitat, a un trauma, tragèdia, amenaça, o fonts de tensió significatives, com problemes familiars o relacions personals,
problemes seriosos de salut o situacions estressants de la feina ofinancieras. Significa «rebotar» d’una experiència difícil com si fos una bola o un ressort. (www.apa.org/centrodeapoyo/resiliencia-camino.aspx)

La resiliència des de diferents perspectives: racional i emocional.

És innata la resiliència?

La resiliència és la capacitat d’afrontar un fet traumàtic, sobreposar-se i ressorgir enfortit, ressorgir transformat. Tots podem ser resilients, el que no vol dir que no siguem vulnerables i que no tinguem els nostres límits.

Alejandra Piatti. Treballadora Social

ha aspectes innats, com el temperament, la dotació sensorial, aspectes de l’intel·lecte … A això s’afegeix la resposta que té la persona del medi (entorn, ambient)

Joana Alegret.Psiquiatra

¿Es pot potenciar la resiliència? És clar que si! La resiliència és un procés que està relacionat amb aprendre a viure, amb creixement i desenvolupament de l’ésser humà. Parlem de que a més dels recursos propis, la persona necessita del que s’anomena un «adult significatiu», que l’ajudi en el procés. I no necessàriament ha de ser una persona. El que és cert és que una persona no és resilient per si sola sinó que és un procés col·lectiu en relació amb els altres.

Alejandra Piatti.Trabajadora Social

Si, es comença des de petit. El acoplamineto al que el petit mostra és la clau. El petit té potencial de resposta al medi ja que ha de sobreviure. Hi ha moltes variables que afavoreixen el desenvolupament de la Resiliència.

Joana Alegret.Psiquiatra

Com puc saber si sóc una persona resilient?

Per respondre aquesta pregunta, em remetré al llibre que em va acostar a la resiliència fa uns pocs anys. Els seus autors, Anna Forés i Jordi Grané són dues de les veus en el tema a Catalunya, i el seu llibre «La resiliència. Créixer des de l’adversitat «, enumera de manera simple què fa una persona resilient. Em permeto transcriure:
o Sentir que controla la seva vida.
o Saber com enfortir la resistència al stress.
o Tenir empatia cap a les altres persones.
o Desenvolupar una comunicació afectiva i capacitats interpersonals.
o Tenir sòlides habilitats per solucionar problemes i prendre decisions.
o Establir metes realistes.
o Aprendre tant de l’èxit com del fracàs.
o Ser compassiu.
o Portar una vida responsable amb valors sensats.
o Sentir-espacial (no egocèntric) mentre ajuda a altres persones a sentir el mateix.

Alejandra Piatti.Trabajdora Social

Si davant l’adversitat hi ha creixement. El creixement és una llavor que s’ha plantat des de petit.

Joana Alegret.Psiquiatra

Com puc ajudar a afavorir a que els altres siguin resilients? Potenciar el millor que té la persona. Reconèixer que és única i fer-ho des de l’amor perquè, malgrat les seves limitacions i ferides, pugui potenciar les seves fortaleses usant-les com a eines per sobreposar-se a les adversitats, i sorgir amb fortalesa i enriquida.

Alejandra Piatti.Trabajadora Social

Pensant que sóc un més a l’abast dels que per mi són influïts.

Joana Alegret.Psiquiatra

Quan parlaríem que un malalt mental és resilient?

És una cosa difícil el poder explicar amb simplicitat el que és la resiliència. Segons wikipedia la resiliència és «La capacitat dels subjectes per sobreposar-se a períodes de dolor emocional i traumes». I potser aquesta sigui la definició més adequada per a la meva situació …

Hi ha situacions de la meva vida en què puc sentir-me resilient:

Després d’haver estat en situació de carrer gairebé 20 anys de la meva vida que m’han portat a sentir-me amb les energies necessàries per seguir endavant.

També succeeix d’haver estat internat en diverses ocasions en un psiquiàtric han enfortit la meva sensibilitat i les meves ganes de poder ajudar als que, estant en el meusituació anteriorment descrita, puguin tenir un millor futur del que pogués tenir i necessitar jo.

Amb aquests dos exemples puc explicar més o menys el meu sentit pel que fa a la resiliència, o com ho entenc sobre la base de l’experiència de vida. En l’actualitat estic en la recerca d’habitatge propi, llavors la meva idea de resiliència és la de no claudicar en la lluita, encara que sigui en situacions adverses, puguin treure els meus desitjos de concretar el somiat.

La resiliència és lluita, la lluita és amor, l’amor és el que ens fa persones …

Eduardo Codina.Integrante Ràdio Colifata

Quan davant l’adversitat pot buscar referents positius i activa actituds encaminades al suport emocionalcrecimiento.Esa recerca és sempre possible en el nostre món.

Joana Alegret.Psiquiatr

Resiliència (text per EMILIAonline)

La primera vegada que oi parlar de la resiliència va ser en un context aliè al que ens ocupa ara de salut mental.

Recordo escoltar una conversa entorn de la resistència de materials que s’utilitzen en edificis i construccions. es parlava de les qualitats dels materials, de les seves característiques pel que fa a elasticitat, resistència, i ja en aquell moment «sense voler» vaig fer una associació ràpida, un «bypass» al món de la psicologia; la veritat és que a algú ja se li havia ocorregut abans.

Sembla que l’origen de la paraula procedeix d’aquest àmbit, del món de l’enginyeria, i concretament de l’estudi del «comportament» d’alguns materials sòlids, especialment els implicats en la construcció o que donen suport a estructures.

En un intent de simplificar-ho, espero no desviar massa els conceptes tècnics, la resiliència vindria a ser aquella energia interna que es produeix en un determinat material, a causa d’una acció externa (esforç, pressió ..) i que pot ser «recuperada» quan ja no està present la causa que provoca la deformació.

Aquest terme, s’exporta a altres disciplines, primer a la psicologia social en buscar models explicatius a certs comportaments humans en societat, relacionats amb situacions d’adversitat col·lectiva (guerres, desastres, etc …) i després ha anat fent camí en l’anomenada psicologia positiva.

La meva experiència com a formadora en col·lectius d’usuaris de salut mental, en cursos dirigits a la recuperació ia la capacitació, m’ha portat a vincular-la estretament amb altres conceptes, com el de les fortaleses.

Sota el terme de fortaleses es recullen en un enorme ventall de possibilitats, totes aquelles variables amb què comptem cada persona i que ens fan úniques, ens ajuden, ens serveixen per bé funcionar i sentir-nos satisfets. Reforços propis en què ens sustentem, que ens ajuden a despertar i emergir, si pot estar i ser.

Les fortaleses van, en un intent de classificar-les, des de les tendències que dibuixen la nostra manera de ser, personalitat, fins a característiques que ens són pròpies, o apreses: potencialitats, capacitats, aptituds, valors, creences, actituds, etc.

El fet de poder fer una parada i revisar, prendre consciència d’allò amb el que podem «emparar», emprar, per afrontar situacions a la vida, o el que hem de reforçar (altres vegades evitar o no fer servir) o aprendre, és una de les claus de tota recuperació.

És interessant, i oportú poder fer una parada i contemplar «que material» estem construïts.

Carmen Masferrer. Psicòloga clínica.

agosto 7, 2014

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *