Autonomia
Segons la Real Acadèmia Espanyola una persona és autònoma quan pot prendre decisions personals sobre com viure i pot desenvolupar per si mateixa les activitats mínimes necessàries per a realitzar la seva vida diària. Sent les activitats bàsiques de la vida diària “les tasques més elementals de la persona, que li permeten desenvolupar-se amb un mínim d’autonomia i independència, com ara la cura personal, les activitats domèstiques bàsiques, la mobilitat essencial, reconèixer persones i objectes, orientar-se , entendre i executar ordres o tasques senzilles.
La definició de la RAE és clara però, què passa en salut mental, quan de sobte passes de l’autonomia a la dependència total?
Per exemple, en un ingrés psiquiàtric, quan surts has de passar un procés de recuperació i capacitació per tornar a aconseguir sentir-te autònom.
Per a mi l’autonomia és com el motor de la persona.
Després d’una crisi aquest motor s’atura bruscament i de nou cal posar-lo a punt. A la capacitació i en la recuperació aquesta voluntat de ser, que és l’autonomia, està totalment minvada i cal fomentar-la. Tot s’aconsegueix pas a pas en aquest procés de posada a punt.
Primer vas prenent el control del teu medicació i visites al psiquiatre. Després vas incorporant responsabilitats en la rutina diària, encara que siguin coses tan simples com comprar el pa … Desenvolupar activitats que omplin la teva vida és important. Si crees una bona xarxa social, amb coses que et motivin, evites l’aïllament compartint.
L’autonomia resideix en el control que tens sobre la teva malaltia. A més control més autonomia. Per això encara que tot es vegi minvat després d’una crisi serà més fàcil recuperar-se.
Jo ja he passat per la posada a punt diverses vegades i ara segueixo rodant tranquil però alerta. Visc amb la meva tia de vuitanta-tres anys. Jo la tinc cura i ella em cuida donant-me afecte i amor. La rutina mata però se supera amb compromisos com el que tinc amb la companyia de teatre Brots.
En el teatre he trobat el meu lloc, em fa volar, ho faig bé i és en l’escenari on millor s’expressa la meva bogeria. L’entorn és molt important, ja que hi ha dos tipus bàsics, el que motiva i el que fomenta la dependència. Jo crec que aquesta en tu poder arribar a dir em moc amb els meus propis peus i confio en les meves capacitats.
Adquirir responsabilitats és fonamental. No per tenir un trastorn mental has de ser una càrrega per als teus.
Eugènia Rebollo, presidenta de l’Associació Emilia
El contínuum Autonomia / Dependència. Malaltia i autonomia
El concepte autonomia, descrit per la Real Acadèmia espanyola (RAE), s’ha d’entendre des de la psicologia de la salut com un contínuum des del naixement fins al final de la vida. Només quan naixem i quan ens trobem en una situació de coma nostra vida és totalment dependent dels nostres cuidadors.
S’entén l’autonomia personal com quelcom complex sempre en interacció; la persona i el context en el sentit relacional a partir de la naturalesa biològicament social, relacional i intersubjectiva de l’ésser humà.
Donada la plasticitat i la naturalesa relacional, la ment es forma per experiències d’interacció des del moment del naixement amb els pares i l’entorn social. Com a conseqüència són les experiències relacionals les que modifiquen les conductes i produeixen canvis.
El concepte d’autonomia / dependència dins d’aquest model psicològic sistèmic i per tant relacional, que descarta totalment el model cartesià de la ment, es decanta a favor de la primacia del context.
Dit això com a introducció, l’autonomia personal és desenvolupa a partir d’una perspectiva intersubjectiva. Els diferents esdeveniments vitals, el cicle de vida, les malalties i els successos socials significants com la mort de familiars, l’atur, la immigració …. modifiquen el context i exigeixen reajustaments de les conductes autònomes i dependents.
La Psicologia mèdica estudia la influència de la malaltia en un espai on el subjecte i l’objecte es solapen. La persona malalta pateix una malaltia i la malaltia està en la persona. Estar malalt significa en major o menor grau estar en una situació de debilitat i com a conseqüència estar en una situació de dependència. Durant el procés de malaltia es produeix una situació d’estrès ja que tot trastorn de la salut representa un dany o l’alteració d’una funció poc controlable pel malalt. També es posen de manifest conductes i emocions que té a veure amb falta d’interessos, dependència de l’entorn, sentiments de vulnerabilitat, tristesa i percepció de poc valor, incapacitat i impotència. De manera conjunta es posen en marxa diferents conductes per tal d’afrontar l’estatus de persona malalta com són la necessitat de disposar d’informació sobre l’evolució, de conductes per recuperar la salut, de decidir qui i quan pot donar-nos suport i les conductes que afavoreixen i estimules la salut. Sense deixar de banda l’aspecte relacional amb els professionals de la salut que permet reflexionar sobre els aspectes subjectiu d’experiència ia través del qual s’aconsegueixen canvis. Dit d’una altra manera iniciar un procés de control personal sobre el procés de recuperació. No es pot obviar que l’objectiu tant dels professionals com del propi malalt consisteix a beneficiar la salut en tots els seus aspectes, dit d’una altra manera afavorir la vida amb la idea que els pacient viuen més enllà del dels tractaments mèdics, psicològics i farmacològics. La ciència avala la importància que té per a la recuperació la consideració de tots aquests aspectes.
Quan parlem d’autonomia / dependència hem de tenir en compte el que en psicologia clàssica de denomina afecció. Aquest concepte, referit sovint en els processos primaris de la relació, en el sentit de cercar la presència física d’altres persones per percebre seguretat enfront de perills tant reals com imaginaris, es modifica al llarg de la vida. Si parlem d’autonomia i dependència és tal de comprovar que tant els tractaments com els ingressos provoquen i estimulen conductes regressives (augment de les necessitats bàsiques) que encoratgen la dependència. El procés consisteix a passar de cercar una figura d’afecció protectora a fer servir la figura d’afecció com a base de seguretat per finalment buscar la figura d’afecció com a ajuda / suport en moments de dificultat o situacions d’alarma.
Sabut això es pot afirmar que totes les actituds conjuntes de professionals, usuaris de la salut, família i entorn social posen en marxa els aspectes autonòmics que des de l’inici de la vida ja s’utilitzen. Això sense oblidar el treball personal ja que cap canvi s’aconsegueix sense esforç.
Totes les activitats orientades a la formació, a la reflexió sobre la pròpia experiència (Lifelong learning), al tractament centrat en el pacient permeten aconseguir l’autonomia que momentàniament i sempre parcialment trontolla.
Roser Izquierdo, Psicòloga