Ets Una Persona Autònoma?

Un dels resultats de l’autonomia és la capacitat de crear alguna cosa nova. Tres escriptors ens parlen del que pensen sobre ser una persona autònoma.

  llàgrimes de gel verd

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

1. Consideres que ets una persona autònoma, amb tot el que això implica?

 

Em considero una persona autònoma amb limitacions … o sigui, que el que vaig aprendre, el que em va il·lusionar abans de la malaltia, el continu fent; potser amb alts i baixos, però el continu fent. 
Potser per ser coses molt arrelades en el meu, molt automàtiques alhora … com el vestir-se, o el menjar … no, jo surto amb bicicleta perquè ho he fet sempre, o vaig a caminar per que ho he fet sempre … oa la mar. 
En canvi no sóc capaç de sortir a la tarda, em costa molt, perdo l ‘ «autonomia» per a realitzar moltes coses …. i no es perquè … tot és diferent.

2. On has desenvolupat més la teva autonomia?

Crec que l’autonomia és innata, des de petits ens veiem embolicats en una aprenentatge continu, sensacions, descobriments … l’autonomia s’adquireix en el procés de la vida. 
El meu clau per continuar autònom és el següent: estic contínuament embolicat en un ambient terapèutic, ja sigui tots els dilluns a teràpia grupal, o el meu visites a la psicòloga, o l’Emilia i les seves tasques …. sempre amb una necessitat de suport, veure que em donen «sortida» als meus «històries». 
Això em dóna ànims per fer coses … em continu il·lusionant amb el que faig …. tinc autonomia per a fer-ho i tot es retroalimenta. 
També és cert que quan la baixada és molt gran l’autonomia agafa la seva força a força d’ajustos amb la medicació i més teràpia …. gràcies a Déu és el menys habitual.

Pep Renom   

 

el escritofrenico

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

1. Consideres que ets una persona autònoma, amb tot el que això implica?

Si, sens dubte. Visc sol, treball, pagament meu lloguer i els meus impostos, etc; per tant si entenem la vida autònoma com aquell control que una persona exerceix sobre la seva vida, a partir de l’assortiment acceptable d’opcions que minimitzen la seva dependència amb relació als altres per organitzar i executar les activitats de tots els dies, no hi ha dubte que porto una vida autònoma. De totes maneres això no implica que rebutgi una relació d’interdependència amb aquells que m’envolten. Al cap ia la fi un home sol, no és gran cosa, és el no-res després de la porta. El meu dia a dia està ple de persones (familiars i amics en la seva majoria) amb els quals existeix una interrelació on tots intentem sostenir-nos entre tots amb paraules, gestos, mirades, reflexions … Potser el singular és que després de molt esforç el fet de tenir un diagnòstic de trastorn mental sever no ha suposat cap obstacle en la meva relació quotidiana amb els altres, ja que el patir ha estat naturalitzat, comprès, autogestionat i minimitzat. Considero que allò que ens uneix a totes les persones que hem passat per això de la bogeria és una gran sensació de solitud, en què tot i poder estar envoltats de gent, hem viscut una experiència d’absoluta soledat i incomprensió, com si estiguéssim en possessió d’una veritat absoluta que no poguéssim comunicar. Per tant poder parlar, escriure, construir narratives i discursos transversals al sofriment, ha comportat la possibilitat de pensar-me més enllà d’una entitat exclusivament malalta, i per tant ser mirat i reconegut per l’Altre com a escriptor, periodista,

2. On has desenvolupat més la teva autonomia?

He desenvolupat la meva autonomia en totes les facetes de la meva vida. Potser on més he estat reconegut és en aquells aspectes tenen a veure amb l’activisme en salut mental, com a conferenciant, escriptor, periodista. Però en el meu dia a dia, en el contacte constant amb la meva comunitat, en aquelles petites coses que són les que al cap ia la fi omplen la nostra quotidianitat també em esforçat per estar a l’altura de les meves expectatives. Crec que més autèntic és un, com més s’acosta al que va somiar de si mateix. I amb aquesta màxima he estat superant metes i objectius, aprenent de les petites derrotes, que no han estat poques, i gaudint de les petites victòries. Considero que és possible parlar de cura en la psicosi, com ho faig en el meu últim llibre «El escritofrénico. Un tractat sobre la curació de la psicosi.» en Miret Editorial, 

Raúl Velasco

 cruixit

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

1. Consideres que ets una persona autònoma, amb tot el que això implica?

Realment crec que autònoms completament no els som ningú, ja que d’una o altra manera sempre depenem d’algú o d’alguna cosa, pot ser dependre dels diners, dependre de l’habitatge d’un familiar, dependre materialment, però també podem dependre de l’amor, el amor que ens envolta ja que som éssers socials i necessitem dels altres per existir i ser feliços, el problema no està en dependre de coses o de persones, ja que si fóssim éssers totalment autònoms seríem màquines sense sentiments, el problema no és això, el problema és en quin grau podem valer-nos per nosaltres mateixos sense haver de sentir-nos humiliats, febles, infeliços, per tant és una mesura la de l’autonomia totalment 
personal i intransferible; cadascú ha de mesurar la seva autonomia des de la seva pròpia forma de vida … el que per a mi és ser autònom per a un altre pot no ser-ho,  
No hi ha una mesura exacta d’aquest terme més enllà de l’experiència vivencial pròpia .. .Jo em considero autònoma en algunes coses i per a res en altres, així que he d’anar sortejant la vida i acceptant per bé i per malament el que sóc, perquè la base per ser feliç a intentar acceptar moltes coses d’un mateix.

2. On has desenvolupat més la teva autonomia?

Jo he intentat desenvolupar més la meva autonomia en la parcel·la del pensament, en la part particular del pensar, vull dir que he intentat no guiar-me pels corrents 
més populars que fa a pensament polític, filosòfic, espiritual etc He intentat en la mesura del possible no seguir el que la massa creu i pensa, amb això no vull dir que segueixi una forma de vida antisistema, perquè encara que la respecte seria enganyar a dir que la segueixo, però si que simpatitzo amb el que pensa la minoria …. 
Quan has tingut una educació convencional religiosa, consumista etc És tota una àrdua batalla crear-se un pensament autònom lluny o apartat d’allò més convencional, allunyat dels preceptes de la televisió, per exemple, que un @ a consumit des de petita.
Em sento més autònoma en la formació de les meves idees i filosofia de vida que en altres àmbits de la meva vida en què em sento més dependent, temes com els diners, el treball, l’habitatge etc són parcel·les que encara costen de autonomitzar … 
també em sento molt autònoma en la parcel·la de l’art, allà on crec poesia i pintura en llibertat, perduda en la meva llibertat artística sóc molt feliç i animo a tothom a cercar amb llibertat el seu món poètic interior doncs buscar-ho i trobar-lo és un camí apassionant . http://librosdelsilencio.com/libro/index/57

La Princesa Inca

septiembre 12, 2014

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *