Empowerment = EMPODERAMENT

Com a concepte multinivell i multidimensional aplicable a diverses disciplines, no hi ha una única definició d’apoderament (també conegut en espanyol com potenciació o enfortiment). En termes generals, però, es pot afirmar que fa referència a un procés mitjançant el qual es genera un increment en la comprensió i el control d’aspectes polítics, socials, econòmics i personals que afecten la pròpia vida o la comunitat (Israel, 1994 ). Com a conseqüència, es crea la possibilitat de generar canvis en l’entorn, el que influeix de manera positiva sobre les condicions i la qualitat de la vida.

 

 

Quan un individu està empoderat hi ha un increment en el seu autoeficàcia, l’autoestima i la satisfacció davant la vida, factors que són imprescindibles per al benestar psicològic. Això ens fa reflexionar sobre les conseqüències que l’apoderament o la manca d’aquest tenen sobre els usuaris en l’àmbit de la salut mental ja que “històricament, les persones amb problemes de salut mental no han tingut veu; ni ells ni els seus familiars han estat involucrats en els processos de presa de decisions dins dels serveis de salut mental, i continuen estant en risc d’exclusió social i discriminació en totes les facetes de la vida “(OMS, 2010).

Empoderar i empoderar és justament donar i prendre veu, és generar espais d’escolta i participació on les persones directament implicades (usuaris, familiars i cuidadors informals) puguin expressar opinions i realitzar accions encaminades a incrementar el nivell de selecció, influència i control sobre la pròpia vida i el tractament rebut. Un tal espai de col·laboració ha de respectar i valorar la diferència i ser sensible a reconèixer que no tots els usuaris ni tots els serveis tenen les mateixes necessitats.

És imprescindible per al foment de l’apoderament d’usuaris generar un canvi en l’aproximació al tractament, on es permeti la transformació de les relacions de poder entre usuaris, familiars o cuidadors informals i professionals de salut mental. El model en el qual s’emmarca aquest canvi ha de ser col·laboratiu, on s’escolti la veu d’usuaris i cuidadors reconeixent-los com experts per experiència, permetent un diàleg horitzontal i rebutjant el conegut model d’expert i d’ajuda paternalista tan present durant la història en la majoria de serveis i institucions. Encara que per a alguns aquest model representi una utopia llunyana a la realitat, actualment l’empoderament és plantejat com un pilar en projectes de prevenció i promoció de salut mental: en la declaració d’Hèlsinki (2005), en el Pacte Europeu de Salut Mental i Benestar (2007) i en la declaració de l’OMS sobre l’empoderament en salut mental (2010), es postula com una prioritat; i prioritat ha de continuar sent ser per a tots i totes els que ens trobem involucrats en aquest àmbit.

Referències 

Israel, B., Checkoway, B., Schulz, A., & Zimmerman, M. (1994). Health education and community empowerment: Conceptualizing and measuring Perceptions of individual, organizational, and community control. Health Education Quarterly, 21, (2), 149-170. 

World Health Organization Regional Office for Europe. (2010). User empowerment in mental heath.

Laura Franco (Psicòloga)

 

Començaré dient que el meu dia a dia des que pateixo un trastorn mental ho he anat construint a poc a poc. Ens va arribar per sorpresa a mi ia la meva família. Mai havia pensat en aquesta malaltia ni coneixia a ningú que la patís.

Tots estàvem desorientats i jo em sentia molt sola perquè no sabia posar en paraules el que m’estava passant. Fins i tot amb els psiquiatres i psicòlegs em costava entendre-perquè no confiava en ningú.

Què és el que m’ha servit per millorar i empoderarme?

  • El suport de la família.
  • Tenir responsabilitats que em facin sentir útil.
  • Que em reconeguin les habilitats i capacitats.
  • Confiar en els professionals; sobretot en la psiquiatra.
  • tenir amics
  • Veure que un diagnòstic no limita la possibilitat de portar una vida adequada a les necessitats; encara que no sigui la mateixa que portava abans de la crisi.
  • Saber el que em perjudica i evitar-ho ha estat el més important per a mi estabilitat i per descomptat seguir amb la medicació a “peu de la lletra”.
  • També les experiències de superació i d’acceptació d’altres persones poden servir d’ajuda.
  • Ha estat importantíssim i ha servit per empoderarme el Projecte i després l’Associació Emilia.

Han estat els professionals en malalties mentals: metges, psicòlegs, infermers i persones de recursos humans i d’atenció a l’usuari, els que ens han format en diferents camps com la recuperació, les relacions entre família-professional-pacient, autonomia, medicació, i ens han donat eines per capacitar i adquirir noves habilitats per al dia a dia i aprendre de la nostra pròpia experiència.

He après a no classificar a les persones en funció dels problemes que té; tothom és molt més que un diagnòstic. 
No és un cec, un coix o diabètic: són Pedro, Montse o Ana i les seves circumstàncies.

No s’ha de tenir por a demanar ajuda professional quan s’intueix que pot haver un problema de salut mental; perquè com més aviat demanis ajuda més eines tens per sortir del pou.

Què fem a l’Associació Emilia i per què ens s’apodera?

Realitzem xerrades i tallers en instituts, universitats … perquè es parli amb naturalitat de la salut mental.

Crec que les persones que patim un trastorn mental i se’ns s’apodera tenim molt per oferir. I aquest treball és el que està fent l’Associació Emilia perquè la societat entengui que hi ha una problemàtica molt àmplia i es generi un canvi d’actituds.

Com més coneixements tens sobre salut mental i sobre la pròpia experiència més senzill és conviure amb la malaltia.

Alba Fernández de Llorens.

setembre 17, 2014