Pacient – Familiar – Professional Responen Algunes Preguntes que es Plantegen en la Malaltia
Entrevista a Lidia Ferrándiz, usuària dels serveis de salut mental.
1. Què hem fet nosaltres per acceptar la malaltia? Quin és el moment en què pots començar a confiar en la família?
La veritat és que no sé si he acceptat encara la malaltia.
En el moment q t’entenen d’alguna manera..y veus q fan el possible per ayudarte..via hospitalària, psiquiatria, psicologia ..etc.
2.Què és el que m’ha servit a mi per trobar-me millor?
El que m’ha servit a mi sobretot és la medicació, suport psiquiàtric …
3.¿Cómo transmetre la importància de reconèixer la malaltia a la família i el pacient i actuar en conseqüència?
Per a mi és súper important que la família estigui al cas de la malaltia que padeces..aunque uns l’entenen millor que altres. Per poder així actuar en conseqüència !!
4.Què coses no m’ajuden?
No m’ajuda els chillidos..la depresión..el mal tiempo..las mentiras..no agafar-me els fármacos..no tenir horarios..etc..creo que la llista seria molt llarga …
Entrevista a Eva Nadal, educadora social en el Servei d’Inserció Social (SIS), Ajuntament de Barcelona, amb persones que viuen al carrer.
1. Què fas perquè l’altra persona accepti la malaltia? Quin és el moment en què pots començar a confiar en la família?
En la meva intervenció amb la persona hi ha un primer element que em dóna informació a verificar, és l’observació del que diu i fa l’altre, que em genera una impressió si el seu estat de salut (física, emocional) està afectat. Contacte amb professionals que puguin fer una valoració de la situació, que em donin informació per conèixer la malaltia i amb els quals treballar conjuntament.
Les persones a les que atenc, majorment estan desvinculades de la seva família, així que quan està apareix és important conèixer quines són les seves motivacions cap al seu familiar (la persona que atenem), quin tipus de relació han viscut, com és la visió que tenen de ella i viceversa. Donar informació de quina és la seva situació actual, respectant la confidencialitat de la mateixa. Transmetre que és important restituir llaços d’afecte i confiança, sentir el reconeixement recíproc, sentir el seu suport a les decisions que pren, que els desacords serveixen per parlar-sense retrets, sense qüestionaments. Les bones intencions, si l’altre les rep com un dany no són suficient. Cal recuperar experiències d’amor per ballar junts.
2.Què és el que m’ha servit a mi per ajudar que la persona afectada es trobi millor?
Som persones en relació, amb nosaltres mateixos i amb l’altre.
– Identificar què és el que em produeix malestar, què és el que sento, quines emocions tinc, quines accions i actituds pròpies i de l’altre em fan sentir malament. Si el malestar és cap a una altra persona, compartir-lo amb ella, fer-ho saber i parlar-ne. Encara que moltes vegades no és possible expressar-ho en l’aquí i ara, es pot trobar un millor moment per a això, altres vegades no és possible.
–
– Busco a persones amb les que sento que tinc un vincle d’afecte, afecte, afinitat, que vaig a ser escoltada, no jutjada, per compartir amb elles la meva preocupació, exprés meus sentiments i les meves emocions, amb la intenció que em ofereixin una altra mirada sobre el que em preocupa, intercanviar diferents punts de vista
– Realitzo formació per a conèixer-me millor i millorar la gestió de les emocions, tenir eines per mantenir una bona salut emocional. Cursos on es parla de la intervenció en situacions d’estrès, angoixa, por, tristesa, etc, treballant l’autoestima, l’assertivitat, la intel·ligència emocional, etc.
– Busco assessorament i orientació amb persones i professionals coneixedors en psicologia i salut mental per reajustar la meva intervenció, la meva relació amb l’altre.
– parar-me una estoneta, prendre distància amb el que em produeix malestar i ser conscient que tipus de pensaments tinc i aquests que em fan fer, quin és el meu diàleg interior, quant de temps permetré que aquesta emoció de malestar es quedi amb mi? Una no pot deixar de sentir el que sent, però sí ser responsable del que fa amb ella. Jo tinc la responsabilitat d’alimentar o no, interrompre aquests pensaments repetitius fent una altra cosa que em faci sentir bé. Amb la distància aquesta emoció va tenint una altra intensitat més sana i et permet fer d’una altra manera.
– A no interpretar. Quan s’observen diversos fets, per molt sentit que tingui per a nosaltres, és fàcil construir una història sobre ells, és important verificar-la amb l’altre, que no sempre és possible així que millor no posar-se en el pitjor.
– Utilitzo el sentit de l’humor per desdramatitzar situacions difícils, sense trivialitzar la importància de la mateixa.
– Fer activitats que et donen satisfacció personal, amb les de carregar l’energia.
3.¿Cómo transmetre a la família i el pacient la importància de reconèixer la malaltia, i actuar en conseqüència?
El com, em suggereix que és important crear unes condicions òptimes per a transmetre la informació que es vol comunicar
– utilitzant un llenguatge neutre, basant-se en l’observació dels fets, és a dir el que ha estat vist, percebut i escoltat del pacient, tenint en compte la referència del diagnòstic mèdic de la malaltia, per donar l’opinió sobre el dades que t’ho fan pensar.
– Tenint informació sobre la malaltia, oferint una visió integradora i normalitzada de la persona, quins aspectes aporten un estat de benestar i quals un estat de malestar.
– mostrant una actitud d’empatia, d’escolta, sense emetre judicis cap a l’altre o cap a un tercer,
– revisant el nostre llenguatge corporal (gestos, to de veu, mirada, posició del cos, etc.) perquè sigui coherent amb el que estem comunicant, ser conscient des de quin lloc ens comuniquem amb l’altre (l’expert, l’autoritat, la col·laboració, la capacitació, la discapacitat, etc.), quina és la nostra mirada cap a l’altre, és a dir sota quina metodologia educativa, psicològica, psiquiàtrica intervenim amb l’altre (de victimista, de responsabilitat, de prejudici, etc)
– oferint un espai físic i personal on el pacient i la família se sentin acompanyats i acollits, on puguin expressar les seves emocions, les seves inquietuds o incerteses, les seves expectatives, etc., Reconeixent l’altre com algú capaç i amb responsabilitat personal per crear major compromís , implicació i complicitat en el procés de presa de consciència de la malaltia i del de la recuperació.
– El coneixement dels membres de la unitat familiar permetrà rescatar els aspectes positius de la relació pacient-família, qui són els membres receptius, quins ofereixen resistència, quin estil / s de relació dóna forma a la dinàmica familiar.
El reconeixement d’una situació, d’un estat que produeix malestar personal comença per prendre consciència, identificar, saber, conèixer com ens sentim, què pensem sobre el que està passant i què estem fent per estar millor. De vegades el diagnòstic de la pròpia malaltia crea prejudici, un no vol identificar-se amb aquesta imatge. Centrar-se en els aspectes emocionals del pacient i la família ajudarà a estar més receptius a les propostes. Proposar un pla d’acció i treball, el que es demana fer a cada un s’ajustarà a les seves possibilitats i les seves limitacions, perquè cada membre treballi des d’una posició de col·laboració, apoderament i coresponsabilitat, amb uns compromisos assumibles i si no és així, servirà per reajustar, modificar, per revisar èxits i dificultats.
Oferir informació i orientació a les famílies a participar en grups de suport, així com la participació del pacient en activitats de centre de dia, on pot haver espais propis i compartits de pacient-família. Espais personals on es pot compartir, escoltar experiències, vivències similars amb maneres diferents de fer.
4.Què coses no ajuden?
– precipitar en l’atenció, sobreprotegir: quan detecto una persona amb una situació de vulnerabilitat, fer-me càrrec de la seva situació, donar per fet els passos a seguir sense comptar amb ella, actuar sense conèixer quines són les seves demandes o les seves necessitats, de no preguntar-li de quins aspectes es va ocupar per a estar millor. O sigui de no veure-li capaç o responsable de si mateixa. D’haver posat el carro abans que el cavall.
– Tenir pensaments negatius, que generen emocions de malestar. Deixar que la preocupació em envaeixi, perpetuar la queixa sense ànim de resoldre.
– No buscar ajuda, sentir-me víctima de la meva malestar, no fer res.
Entrevista a Margarida Esplugas, mare de persona amb Trastorn Límit de Personalitat.
1. Què hem fet nosaltres per acceptar la malaltia? Quin és el moment en què pots començar a confiar en la família?
Després del caos de no saber que està passant i que algun metge et pregunti que és el que farem amb aquest pacient.
Quan ja portes un rosari de professionals, al final amb l’ajuda d’un centre privat vam tenir un diagnòstic TLP ia partir d’aquest moment ja vam anar trobant camins per conèixer i prendre consciència de la malaltia.
El tema de la família és complicat, jo en el meu cas fora de casa no vaig tenir cap suport i em vaig haver de moure sempre sola i sense cap implicació per part de familiars, de vegades alguna amistat t’ajuda més.
2.Què és el que m’ha servit a mi per trobar-me millor?
Sobretot prendre consciència que la meva familiar aquesta malalt ia partir d’aquest moment intentar tenir molta informació, buscar associacions i fer cursos per a pares per intentar ajudar i comprendre millor pel que està passant teu familiar, a mi em va ajudar molt.
3.¿Cómo transmetre la importància de reconèixer la malaltia a la família i el pacient i actuar en conseqüència?
Transmetre la importància de reconèixer la malaltia amb la família és difícil, prefereixen viure-ho molt des de fora parlo sempre per el meu cas, pel que fa al pacient el treball entre nosaltres i el professional aprofitant els moments en què estan millor es va anar aconseguint que prengués consciència de la malaltia perquè jo penso que ells també volen saber que està passant ja que estan patint molt.
4.Què coses no m’ajuden?
A mi m’ajuda parlar amb persones que estan passant pel mateix, quan s’està molt col·lapsat intentar quedar amb algú per prendre alguna cosa anar al cinema i intentar desconnectar de vegades és molt difícil però cal fer-ho per estar més fresc per seguir lluitant.
Margarita Esplugas