JIQUIJAKE
Un conte d’Alba Fernández.
Matías era major i començaven a notársele símptomes d’Alzheimer. Això no vol dir que no recordés molts dels seus èxits. Un dels majors va ser batejar aquell poblet sense nom.
Durant vint anys va estar jugant simultànies d’escacs amb vint persones i no va perdre mai cap.
Aquell poble, anònim per a molts, li estava tan agraït que li va concedir l’honor de batejar-lo.
Matías va pensar que Jiquijake podria ser un bon nom ja que havia estat el lloc on més jakes-mat havia donat.
La seva història va deixar empremta a les grans campionats russos, suecs, noruecs …
La seva néta, Jiqui, va aprendre del seu avi algunes jugades que ell encara podia recordar. I cada any acudia a Jiquijake a continuar amb les simultànies que Matías tantes vegades
havia jugat.
Jiqui seguia guanyant partides a contrincants d’alt nivell. La joventut no impedia seus triomfs.
Jiquijake va ser decorat amb grans figures d’escacs: reis negres i reines blanques, enormes alfils, torres descomunals, peons i cavalls; repartits per tot el poble.
Eren tan grans que espantaven als vilatans, feien por als turistes despistats i els animals s’amagaven d’elles i fugien de la seva presència.
A la nit, a Jiquijake, les figures prenien vida i es batien en moviments en els que canviaven de posició traspassant cases, comerços i bars.
La gent de Jiquijake estava acostumada a veure figures espectrals movent-se en la foscor com esperits blancs i negres.
El repte de Jiqui era desafiar les jugades que a la nit organitzaven a l’esquena.
Necessitava que hagués jake d’un color a un altre per acabar aquella eterna partida.
I va ser Jiqui, que es va posicionar amb les blanques, la que va fer caure amb una jugada de jake-mat al rei negre, donant-li encara més valor al nom del poble.
Des d’aquest moment el llogaret cada any donava una festa per agrair a Jiqui la seva ajuda per netejar-lo de aquelles fantasmals figures.
Alba Fernandez